En Joan

Hi havia una vegada un noi que es deia Joan. Tenia 13 anys. Vivia a l'Equador, tenia pares però no tenien diners, eren pobres. En Joan estudiava per la nit i pel dia treballava de treballar per poder pagar-se els estudis. Li agradava el futbol. Era bo jugant, i després de treballar hi practicava.
Un dia trobar una entrada d'un partit de futbol. Com que mai hi havia anat, estava molt content. El partit era un dissabte ales 9 del matí.
Va arribar el gran dia! va dir en Joan va anar al partit, va guanyar l'equip local. Ell estava content perquè mai havia anat a un partit com aquell. Va dir l'estadi era gran i els jugadors jugaven molt be al futbol.
D'altra banda, a l'escola no posava atenció, s'adormia. Resulta que li van detectar que
tenia anèmia. Els seus pares el renyien molt. Ell, cansat de tot, va decidir escapar-se de casa. Tot allò que havia guanyat en el treball ho va deixar per als pares ...
Al dia següent els pares es van despertar amb una nota ; a continuació es van a posar a plorar, però no es van posar a buscar-lo.
El nen es va buscar la vida com va poder així durant 2 anys.
En tot aquest temps la mare el trobava a faltar molt i va decidir anar a buscar-lo.El seu lloc habitual era prop d'un quiosc i en un barri pobre.La mare va
preguntar-li al quiosquer que si sabia alguna cosa del noi. Ell va respondre:
- Senyora ha arribat massa tard però ell ahir mateix va morir...
La mare no s'ho podia creure i pensava que era una broma.
- Perdó senyor, però no pot ser..
- Ho sento però sí.
- Com va morir? - va dir entre pors la mare.
- Fa 3 anys li van diagnosticar que tenia una anèmia severa i amb el poc que treballava no podia ni tan sols pagar-se el menjar. El que necessitava era menjar bé i sa. Però ell sabia que anava a morir i vostè vindria així que va deixar una carta.
Deia així
"Estimada mare,
Sabia que vindries. Tot aquest temps t'he estat esperant. T'has oblidat de mi i et perdono perquè així com la mort se'm emporta, tu em vas donar la vida i t'ho agraeixo molt .Sempre t'estimaré. I que sàpigues que mai et guardaré rancor."

JORDAN IZA

Les drogues

Les drogues arriben al nostre organisme i van directe cap al nostre cervell. A mesura que el nostre organisme es va acostumant a les substàncies que porten les drogues, desprès d'un temps tenen la necessitat d'aplicar una gran quantitat perquè faci el mateix efecte.

L'abús de les drogues es pot explicar de dues formes, però tenen el mateix problema. La quantitat que es consumeix pot arribar a ser poca, però si es consumeix freqüentment pot arribar a fer el mateix o inclús pitjor que consumir-ne una quantitat exagerada poques vegades.

La dependència de la droga vol dir dedicar la major part del seu temps per obtenir-ne els diners, aconseguir-la i consumir-la, recuperar-se dels seus efectes i tornar a començar. Hi ha dos tipus de dependència; la física i la psíquica. A la física l'organisme s'ha habituat a la presència de la droga, i en la psíquica fa la compulsió per consumir qualsevol tipus de droga, per experimentar un estat agradable.

No totes les drogues són iguals, hi ha tres tipus. La droga depressora, tenen en comú la capacitat d'entorpir el funcionament habitual del cervell. Les drogues estimulants, acceleran el funcionament habitual del cervell. Les drogues pertorbadores, trastoquen el funcionament del cervell, provoquen al·lucinacions.

Aquestes tenen la mateixa conseqüència, danyar el cervell. Jo crec que nosaltres els adolescents busquem refugi a les drogues, per qüestions de problemes. Però la veritat és que per molt que una persona tingui problemes la solució no es consumir drogues. També hi ha persones que la busquen per la influència dels seus amics o bé per experimentar noves sensacions. I sense que se n'adonin, s'allunyen dels seus familiars o dels seus amics. I a més, per descomptat, les drogues són perjudicials per a la salut.

LADY BAJANA

L'amor és cec

La Maria era una noia de 14 anys de nacionalitat espanyola. Era baixa, molt bonica, però una mica grossa. Ella s'acomplexava per la seva grossària. Vivia molt feliç amb els seus pares.A l'institut li agradava un noi que es deia Alexander. Es va adonar que li agradava quan anava al menjador amb ell.
Però l'Alexander tenia núvia. A la Maria li agradava molt. Ell, cada dia quan havia d'anar al menjador ella el mirava molt, no podia apartar la seva mirada d'ell...Sempre, quan ell jugava a futbol, ella se'l mirava molt, però pensava que no podia tenir res amb ell perquè ella era grossa i, amés, tenia núvia.
La Maria va decidir baixar de pes perquè aquell noi li fes una mica de cas. No menjava res, no esmorzava pel matí, perquè volia perdre pes. Fins que un dia, la Maria es va desmaiar al col·legi, en el bany.
Dos mesos després, la Maria havia baixat molt de pes!! es va posar prima molt prima!
La seva mare i el seu pare es van preocupar molt perquè la seva filla havia baixat molt de pes. La Maria es va desamaiar una altra vegada al col·legi.
Va anar al metge i li van dir que tenia anorèxia! Ella es va posar trista perquè ella tan sols volia baixar de pes per sentir-se millor i agradar-li al l'Alexander. De res li va servir perquè ni així l'Alexander li va fer cas...
Maria avui te problemes de anorèxia...

KATHERINE RAYO

Hola a tothom!

Fins a aquí ha arribat el primer grup de textos que us volíem oferir al bloc Expressa't, assignatura optativa de reforç de 2n d'ESO. Tots els escrits que s'han publicat fins ara per part dels alumnes són textos narratius, on hem treballat els personatges, el temps, l'espai, el tipus de narrador, els temps verbals, els connectors, etc. S'haurà fet amb major o menor encert, però espero que s'hagi notat que els alumnes de l'optativa han posat el màxim que podien per la seva part, i per aquest motiu els felicito públicament en aquest espai.

Però no sempre tot són flors, perquè encara queda algun despistat que no ha publicat el text narratiu. Per què explico això? Doncs perquè hem començat a treballar el textos expositius i són els que veureu penjats a partir d'ara, però entre aquests se'ns en colarà algun de narratiu de la gent que s'hi ha repenjat. Però no per això els negarem el dret a què demostrin el seu art.

I fins aquí el segon missatge com a moderador, ja que els autèntics protagonistes i creadors del bloc són els alumnes, per tant ho deixo en les seves mans.

Atentament,


VICENT PASCUAL

Lerick

En Lerick Garcia era un jove de 17 anys. Va néixer a San Juan de Puerto Rico. Ell era molt pobre. Fa dos anys, quan en tenia quinze, la seva mare va haver d'aconseguir una quantitat de diners per poder comprar-se un bitllet d'avió per poder anar a un altre país, per poder treballar i guanyar diners i poder mantenir y pagar-li els seus estudis y donar-li menjar, ja que a Puerto Rico no hi ha molt treball i el sou no arriba per a molt.
El 12 de abril del 2001 la mare va marxar de la seva terra i va anar als Estats Units. Van passar tres mesos. Al principi a la seva mare no li anaven bé les coses perquè ella no sabia parlar l'anglès i no s'acostumava al clima d'aquell país, no podia treballar, però va conèixer a una bona persona una noia que es deia Sara. Era de Colombia. Ella sabia parlar anglès, la va ajudar moltíssim. Li ensenyava a poc a poc l'anglès perquè ella anés aprenent una miqueta a parlar-lo.
Al cap del temps la mare del Lerick en va aprende i la Sara li va aconseguir treball de cambrera. La seva mare cada mes enviava diners a la tia d'en Lerick, perquè vivia amb la seva tia.
Perquè Lerick no tenia de pare. Quan tenia 5 anys el seu pare va marxar amb una altra noia i va deixar la seva mare sola amb ell. Aleshores la mare va haver de sortir avant amb el seu fill. No va tenir ninguna ajuda. De vegades no tenien què menjar i passaven gana. Ell estranyava molt la seva mare, ell pregava tots els dies perquè a la seva mare li anés tot bé i no li passés res.

Lerick estalviava diners per poder trucar la seva mare y poder saber si estava bé o malament. Era molt bo en els estudis. El que més li agradava eren les mates i dibuix. Volia ser un gran empresari o un arquitecte. També era molt bo ballant. Sabia ballar de tot un poc; els cap de setmana anava de festa amb els seus amics i se sabia controlar i no posava en problemes

Va pasar una setmana. El Lerick va trucar a la mare...
- Mare? Com ets troba?

- Bé, estic bé. No et preocupis, fill meu. La mare et troba a faltar.

- Jo també. Mare, espero que molt aviat estiguis amb mi poder estar junts. Prego cada dia perquè tot et vagi bé.
- Fill, et prometo que faré tot el possible perquè aviat estarem junts i tindrem un vida millor...
- I digues, com et van els estudis?
- Mare, ho he aprovat todes amb bones notes.
- Què bé, fill meu! Jo vull el millor per tu. Fill, no en juntis amb males amistats..
- D'acord, mare t'ho prometo. Ara he de penjar perquè no tinc molts diners. T'estimo molt. Vaig a seguir pregant tots els dies perquè tot vagi bé.
- Adéu. Jo també t'estimo, fill meu. No estigues trist i pensa que aviat estarem junts!
Tot anava com sempre. En Lerick estudiava, trucava la mare...
Va passar 1 any. Bones notícies, la mare va trucar el seu fill per dir-li que anava al seu país de vacances marxava als Estats Units. En Lerick va sentir una alegria tan gran! Va estar content no podia dormir de l'emoció.
Va passar 1 mes. La mare va arribar a Puerto Pico. En Lerick quan la va a recollir a l'aeroport
va anar corrents a abraçar-la i li sortien les llàgrimes de l'emoció. A la mare també. Ja feia un any i mesos que no veia en Lerick. Quan la mare va anar casa seva, tota la familia la va rebre amb alegria. Tothom va celebrar una gran festa de benviguda a la mare d'en Lerick, la mare tan sols es va poder quedar al seu país dues setmanes perquè no podia demanar més dies a la feina.
Finalment, en Lerick va preparar les seves maletes per marxar amb la mare als Estats Units.Ja sabia el que l'esperava: un altre clima, uns altres costums, i un altre idioma.Sabia que havia de marxar perquè les coses anaven malament i la gent passava gana.
Va mirar la seva mare i li va dir:
- Mare, sempre estarem junts i res de res no ens separarà.
Per fi junts!...
Li va a donar una abraçada i un petó a la seva mare i li va dir:
- Estic, orgullós de tenir una mare com tu! Per fi tindrem una vida millor! I serem feliços per sempre!

EMILIE SHEYLA HERNÀNDEZ

Somni

Un dia a la ciutat de Nova York hi habitava un noi de 14 anys que vivia amb la seva mare i el seu germà petit de 2 anys. Ell es deia Jayco i el seu germà Ronald, i la mare Yanara. El somni d'en Jayco era arribar a ser un bon ballarí de hip-hop.

No eren rics però tampoc pobres, la mare s'havia de prostituir per poder donar el menjar i estudi als seus fills però el problema era que en Jayco i en Ronald no sabien això, ells pensaven que treballava en unes grans oficines de secretària perquè en les matinades sortia en traje molt ben vestida... però tot allò era una simple aparença.

En Jayco anava de tant en tant a l'escola. Quasi mai feia cas als professors i no feia els deures. En Ronald es passava el dia a casa de la veïna perquè no hi havia ningú a casa. A la mare no li agradava el comportament d'en Jayco. A les nits plorava perquè ella se sacrificava. També per no tenir un treball decent. Volia que els seus fills arribessin a ser homes de bon profit i que no seguissin el mateix exemple que ella .

La Yanara, quan era petita, era igual que ell però es va adonar que no assistir al col·legi li sortiria car en el futur. En Jayco quan no hi anava, marxava amb els seus amics al parc a cantar hip-hop. Ell somiava en ser una estrella de la música, ser molt conegut per tot el món. Una tarda com qualsevol altra un director discogràfic passava pel parc i els va escoltar cantant:

- Ei nois ! Com un va?
- Aquí, tio...

El director continuava parlant amb ells.

- Vosaltres canteu molt bé! No voleu fer una prova?

- És clar que volem! Acceptem amb molt de gust!

I van continuar parlant

Després de una bona estona, en Jayco va arribar a casa molt emocionat. Més tard la veïna va portar en Ronald a casa d'ell i van trobar a en Jayco que estava tant content que no va poder aguantar les ganes de contar-los-ho.

Més tard va arribar la mare, que no feia bona cara. Els seus fills, preocupats, li van preguntar si es trobava bé, i ella va intentar dissimular i els va dir que era una simple tos....

Ja a la nit, la Yanara se sentia més malament encara. Tossia i li sortia sang de la boca.

Fins que a la matinada es van llevar els dos i van veure que la porta de l'habitació de la mare era tancada, ells pensaven que la Yanara s'havia quedat adormida. Van entrar sigilosament i van dir

-¡¡ BuUuUu !!

Però veien que la mare no respirava, que no es movia. Van veure taques de sang al llit i es van espantar.

- Mare, desperta't! Desperta't que faràs tard a la feina!

- Jayco, nerviós i impacient no sabia que fer....

- Poc a poc van començar a caure-ls llàgrimes dels ulls, no sabien que fer. Es van adonar que era morta.

Tots dos es van quedar abraçats al cos de la mare una bina estona plorant. De sobte, va entrar la seva veïna i va veure els nois plorant desconsoladament. Se'ls va emportar a casa seva però ells no volien quedar-se amb ella.

A l'enterrament hi va assistir tota la gent que coneixia a la Yanara. Era tan trist veure aquells pobres nois sols sense la mare i el pare que els cuides.

El director discogràfic es va assabentar de la pèrdua i va voler ajudar en Jayco. El va buscar i li va proposar gravar un disc. En Jayco no va dubtar i va acceptar. Estava trist... sí, però es va posar a pensar que si gravava aquell disc es faria famós i que acompliria el seu somni que des de petit volia fer-lo realitat...

Tres dies més tard va anar a la discogràfica i va veure que la seva música havia tingut èxit.

Es va posar molt content i va reflexionar.Va decidir posar-se a estudiar i a la vegada seguir cantant. En Ronald va créixer i també es va posar a estudiar.

I així va ser com en Jayco va acomplir el seu somni.

ALEXANDRA LEMA

Reflexió d'una vida

Atenció passatgers, -es va escoltar una veu masculina però molt fraternal- s'anuncia la sortida del vol BLANCA-ESPERANÇA, demanem la seva col·laboració per abordar el mes ràpid possible per la porta M-9.Gràcies!

Els passatgers portaven molt temps esperant l'avís, se'ls havia fet una eternitat; mentres hi pujaven tots feien amistat. Entre tot aquell tumult, trobàvem al Byron, la Susana, la Tatiana, el Benjamín i la Melina, als qui els havia tocat la filera 13 A B C D E. Mentre s'anaven col·locant en els seus respectius seients, se saludaven amb un gentil somriure.
- Hola!que tal? Sóc la Melina- va ser la primera en trencar el gel- com estan?
- Bé- van respondre els altres -per fi hem pujat, se m'ha fet molt llarga l'espera -va dir el Benjamin- però amb bona companyia tot s'arregla.

En aquell moment va haver una connexió entre el Benjamin i la Melina.

- Hola! Sóc la Susana i crec que serem bons companys de viatge,...
- Sí,sí,clar, -va dir la Tatiana en to antipàtic-, no li facin molt cas -va dir el Byron-, ella és una mica especial però bona persona.
- Oh!, disculpin,no m'he presentat. Sóc el Byron, i crec que aquesta travesia ens deixarà bon sabor de boca.
- Espero -va dir la Tatiana amb el mateix to anterior.
- Ja està bé! -va dir el Byron-,solament et queixes i m'estàs posant del nervis, estic a punt de perdre la paciència...
- Val, i que vols que faci?-va contestar Tatiana-, aquí no hi ha a classe i he de barrejar-me amb tota aquesta "prole".
- Tatiana! Aquí no hi ha 1a classe per a ningú, potser on anem la trobes, però per ara has de conformar-te -va dir rotundament Susana.
- Noies,noies, per favor, anem a enlairar i és millor que ens portem bé,que quan arribem a la nostra destinació i hàgim de llençar-nos en caiguda lliure,ja tindran temps de resoldre el problema-va dir el Benjamin en to conciliador.
- Ets molt bo i comprensiu -va dir la Melina.-Crec que el teu destí serà molt bonic i sabràs portar-lo bé en el teu futur.
- Gracies guapa!-va contestar el Benjamin-M'imagino que la teva família també serà feliç i estarà orgullosa amb la teva arribada, perquè veig que ets una noia molt sensible, mesurada i dolça, ja que t'he vist una mica incomoda amb el comportament de Tatiana.
- És que la forma de contestar no es l'adequada, ja que anem a ser companys de vol, com a mínim hauria de fer agradable l'espera d'arribada- va dir Melina.
- Sí,tens raó, però hem d'aprendre que les persones, totes són diferents -la va tranquilitzar el Benjamin.
- Jo crec que tindré una vida molt emocionant amb moltes metes per acomplir, formaré una meravellosa família i faré que els meus pares estiguin orgullosos de mi.
- Sí,sí! la Susanita! Alguna cosa més? -es va burlar la Tatiana- Et veus ridícula parlant d'aquella forma tan somniadora, DESPERTA! S'ha de ser ambiciosa, escalar el més alt possible i romandre allà, tenir-ho tot a la vida, família? Per a què? És millor picar i passar...
- No,no, tu no estas bé! -la va interrompre en Byron- mentre la Susana, el Benjamín i la Melina eren espectadors atònits escoltant amb quina prepotència parlava la Tatiana -el futur no es pot planificar traient d'ella amb qui compartir els teus temps, les teves penes i alegries.
- Tatiana, ets molt bonica, però la teva forma de pensar no és correcta!! -va acabar dient en Byron -I qui t'ha dit si a mi m'importa, si t'agrada, o no?.
- Tatiana,segur que la teva família t'estimarà molt, però no pots anar així per la vida, no tot és la riquesa, els luxes, l'ambició sense límits... Algú que no vol compartir res amb ningú és un ésser buit i el final dels seus dies m'imagino que seran freds i tristos -va opinar la Melina-
- Val, això ja ho veurem -va replicar la Tatiana.
- I tu, Byron, com creus que serà el teu futur? - va preguntar la Susana-
- ...mmm... Jo crec que tindré un futur fantàstic, amb una bona família, i estic segur de formar-ne una pròpia, també crec que hi haurà bons amics amb qui compartir els moments dolços i amargs de la meva vida - va contestar en Byron, mirant de mala manera a Tatiana.
- Jo... no sé - va dir la Melina - crec que la meva família m'estima molt i jo desitjo un futur en què estigui al servei dels demés, on em senti útil, formar la meva llar, i envellir al costat de qui m'estimi de veritat.
- Aahh...! tan de bo els meus somnis es compleixin. Segur que sí - va dir molt emocionat Benjamin - i jo voldria ser part d'aquell futur, prometem que quan arribem, ens tornarem a trobar la Melina, perquè jo sí que vull que formis part del meu.

La Melina es va posar vermella i va assentir amb el cap, les seves mans s'entrellacen forta com per no deixar-se'n anar mai.Mentrestant, lluny de tot això, les famílies de cadascun d'ells es preparen poc a poc per a l'arribada dels seus fills.

Però a la fi Melina no va acabar el viatge perquè molt lluny de allà a la seva mare la va sotmetre a un abortament...

- Perquè mama, avui m'ha atès un doctor i m'ha donat una injecció que m'ha dolgut. Et juro, mama, que no destorbaré si així ho vols. A déu, mama, resaré per tu. Et perdono encara que mai més et veuré. Marxo, mama. La sang m'inunda. Ja no puc parlar-te més...

ANDREA IZA

Megan

Hi havia una vegada una noia que es deia Megan. Tenia 13 anys. Vivia a Bèlgica però havia de viatjar a França per veure més el seu pare, perquè era un empresari molt important i sempre estava molt ocupat. Quan la Megan va arribar a França el seu pare la va rebre molt content, però passaven molt poc temps junts. Una vegada van passar molts dies i el pare no l'havia vingut a veure, la Megan es posava a plorar. Quan va arribar l'inici de curs de la Megan, li havia anat bé el primer dia de classe i tot el primer trimestre, però un dia va conèixer a l'Ammy, una noia de 15 anys que li agradava molt anar de compres als centres comercials mes grans. Un dia l'Ammy havia convidat a la Megan a anar de compres, però després d'anar-hi, a la nit li va oferir drogues, i la Megan hi va acceptar.
Després de aquella nit la Megan i l'Ammy anaven juntes a tot arreu. Les dues eren drogates y alcohèliques. La Megan havia perdut la virginitat. L'Ammy i La Megan sortien de l'institut a qualsevol hora y tornaven a qualsevol hora, sortien per anar-se'n de festes amb els nois. Quan la mare de la Megan es va assabentar que la seva filla faltava molt a classe, es drogava i bevia molt d'alcohol va voler donar-li ajuda, perquè anava per un mal camí. La mare va trucar una amiga seva que era psicòloga. Quan va arribar la Megan la va escridassar, insultar,... i la psicòloga va marxar perquè no volia que s'insultessin. La mare de la Megan no sabia que fer, va trucar al seu pare perquè marxés amb ell però aquest s'hi va negar.
La mare plorava i plorava, no sabia que fer per separar-les.
Ja era final de curs i la professora de la Megan li havia dit que havia de repetir curs. Es va adonar del que havia fet per ella mateixa. Li va dir a l'Ammy que volia separar-se d'ella. Es va emprenyar molt i va posar en contra els seus amics. Volian pegar-li perquè l'Ammy els havia dit que tots eren uns estúpids i uns drogatas.
l'Ammy va marxar de viatge a Italia amb la seva mare.
La Megan volia va començar a ser millor persona, pero totes les conseqüències hi eren: havia perdut la virginidad, havia de repetir curs i havia perdut la confiança que hi havia entre ella i la seva mare.

KAREN TORRICO 2D

El nen afortunat

Hi havia una vegada un nen que es deia Brayan. Aquell nen era orfe, perquè els seus pares van morir en un accident de cotxe. En Brayan va ser adoptat per una família que era molt rica. Ell estava orgullós perquè l'hagués adoptat una família rica.
Els nous pares d'en Brayan es deien Teresa i Carlos. Aquella parella no podia tenir fills, així que van adoptar a en Brayan. El nen va créixer, ja tenia 13 anys i va ser inscrit en una escola privada. Ell estava molt content. En Brayan deia quan es gradués treballariaamb els nens pobres. Va treballar molt en els estudis.Els seus pares adoptius estaven molt contents perquè era molt estudiós.

Va passar el temps i es va llicenciar com a metge. Ja tenia 25 anys, i va viatjar a l'Índia. Allà atenia a moltsnens pobres. Feia molt bé la seva feina, tant bé que tots els pobles de l'Índia el conexien amb el sobrenom de "salvador de fills", perquè en Brayan salvava moltes vides. Per agrair-li tot el que estava fent, la gent dels poblats on ajudava va decidir fer una festa en el seu honor. Bryan estava molt content i feliç. A aquella festa va assistir una noia que es deia Marta. També era metgessa, i va demanar a en Brayan si podia trebalar amb ell. Ell va respodre que sí.

Al mati tots dos es van posar a treballar.

Va anar passant el temps, es van fer molt amics fins que ell es va enamorar, encara que la Marta no ho sabia. Però el que tampoc sabia en Brayan és que a ella li estava passant el mateix. Finalment van començar una relació que acabaria en boda.

Va passar el temps, van tenir fills, i van treballar tan bé que finalment van ser condecorats pel país, l'India.

EDISON SÀNCHEZ

Males companyies

Hi havia una vegada una família que vivia al Nord d'Irlanda. Tenien un fill que es deia Lluís. Tenia 18 anys. Era massa avorrit. El seu pare els va abandonar feia 10 anys. Ells eren massa petits, no entenien res del que passava. La seva mare va haver de tirar endavant el seu fill sense ajuda de ningú.
Ella treballava com a hostessa i havia de viatjar molt .No passava massa temps amb ell seu fill, li preocupava més de que no li faltés res que el propi amor d'una mare . Un dia se'n va anar a un viatge a Egipte. Havia d'estar fora més d'una setmana. En total, 9 dies. Però en Lluís ja estava acostumat a que la seva mare se n'anés de viatge durant tants dies. La seva mare se'n va anar i ell com tots els dies es va aixecar del llit, va veure una nota de la seva mare de comiat. Va esmorzar i com tots els dies va marxar al col·legi.
Era la rutina de tots els dies. En Lluís sempre se sentia desplaçat de la resta. Un dia, els seus amics el van convidar a una festa. Òbviament, ell no ho podia rebutjar, perquè era la primera vegada que comptaven amb ell per anar a una festa. Eren les 9 de la tarda. Estava en la festa, avorrit, en un racó, i de sobte se li va acostar un noi i li va dir:

- Hola! Què fas, noi?

- Hola, jo res!

- Vols dir? Que no vols divertir-te?- li va dir el noi amb cara de sàtir.

- Sí,però com que no conec ningú... li va dir en Lluís amb tristesa.

- No fa falta que coneguis a algú. Tin una cosa que et pot agradar moltíssim.- Va riure.

- Què vols dir? Què és el que tens?

- Mira! T'agrada? Vols provar-ho?

Aquest noi el que tenia a les mans era una espècie de droga. La va provar. Al dia següent ell en volia consumir més, d'aquesta substància tan dolenta. Així doncs, va buscar aquest noi i li va demanar més drogues. I es clar que ell no l'hi podia donar gratis. En Lluís tenia que pagar .

Amb el pas del temps, molt aviat va començar a consumir gairebé cada dia. Es va fer un addicte.
Ja havien passat els 9 dies. La seva mare havia arribat i no va trobar en Lluís a casa on sempre ella estava acostumada a trobar-lo. Ja eren les 3 de la matinada i no arribava i ella estava cada cop més preocupada. A la fi va arribar en Lluís, i ho va fer completament drogat.
La mare es va quedar bocabadada. Al dia següent es va posar a investigar, i va descobrir que ja feia dies que consumia aquesta substància. Es va quedar destrossada. Es feia la mateixa pregunta a cada moment. Què li faltava al seu fill, sempre ho havia tingut tot?
Ella, a mesura que el Lluís s'anava introduint més i més en aquest vici, va comprendre que un fill no se'l cria només donant-li les coses materials, econòmiques, sinó necessitava recolzament, estima i comprensió, amor, estar més temps amb ell. Però es va adonar massa tard del seu error, perquè per al seu fill era molt fort aquest vici. El tenia enganxat. En Lluís va morir d'una sobredosis un dia a les 5 de la matinada del 2 d'octubre de l'any 1998. La seva mare mai oblidarà aquest dia.


NOTA DE L'AUTORA: Sembla mentida que siguem nosaltres els que tenint elecció, decidim maltractar el nostre cos tenir la possibilitat d'acabar amb la nostra vida. I pel que fa als camells, com pot ser possible que nosaltres, els éssers humans, tinguem la capacitat d'incitar a destruir-se a un altre ésser viu?

GEMA PERALTA. 2D

Un dia de pluja

Era un dia de pluja .
Passava per allà en Marcus, el cap dels Baseball Furies.

- Qui hi ha?- va dir en Marcus.

Va riure. - m'has descobert- va respondre el borratxo.
- Què vols?-, li va preguntar en Marcus.
- Vull alguna cosa que porti alcohol!
- Marxa d'aquí, estic esperant uns amics- li va dir en Marcus.
- Vull treballar per a tu.
- Tu treballar amb mi?
- No treballar amb tu, sinó treballar per a tu-, va replicar el borratxo.
Marcus va riure.
M'agrades, d'acord? Però ara ves al meu pis, fes una bona dutxa, agafa 1.000 dòlars , posa't un traje i vine cap aquí. Ah! I agafa alguna alrma, que la necessitaràs.

I de sobte va arribar el Ming, cap dels Jacuza; Yors, cap dels gàngsters, i l'Eduard, cap de la màfia.

- Hola, què tal!- va preguntar en Marcus.
- Bé. I ara anem per feina-, va dir en Ming.
- Us he dut el millor or
- A veure-ho, va replicar en Yors.

- Sí, però els diners per davant- va advertir en Marcus.
L'Eduard, el Ming i el Yors sospitaben entre ells i ningú es refiava de ningú. De sobte l'Eduard va treure una pistola i la resta també.

- Baixeu les pistoles!- va dir en Marcus!

Ningú baixava les armes. En Marcus corria perill però de sobte va arribar el borratxo amb un cotxe i Marcus hi va pujar. Van fugir ràpidament.
Desde llavors els quatre estaven en guerra. Un dia del 2025 van decidir reunir-se els tres i Marcus en una base militar. Van estar parlant durant 30 minuts. I va tornar a passar, van treure les pistoles, però aquesta vegada a Eduard se li va escapar un tret que va anar a parar a en Marcus, que va quedar malferit.
En Marcus va caure al terra mentre li sortia de dins del seu cos un líquid verd.

L'Eduard va fugir, però el Ming i el Yors s'hi van quedar. Volien l'or.
Els dos van llençar les armes i van començar a barallar-se. Mentre es barallaven van activar una arma que havien robat als terroristes. Va sonar l'alarma i els dos van fugir ràpidament. De sobte, Marcus, que estava estès a terra es va aixecar.
- Marcus! Necessitem la teva ajuda!- va dir el Ming.
- D'acord, faré el que pugui.
Marcus va intentar desactivar la bomba, però potser ja era massa tard...

JHONAIKER CORTEZ. 2B

Segrest

Havia una vegada un nen que li agradava jugar a bàsquet. El nen es deia Carlos. Però a la seva mare no li agradava que el nen jugués perquè deia que estava perdent el temps, però el nen contestava que li agradaria jugar amb el professionals.
Però el nen tenia 15 anys i la mare el podia obligar a que deixés el bàsquet, perquè era menor d'edat, i el nen va pensar una cosa perquè la mare es preocupés una mica. I se li va ocórrer que es podia escapar de casa. I al matí la mare va anar a la seva habitacié es llevés per anar al col·legi, però quan va obrir la porta el nen no hi era a la seva habitacio!
La mare es va preocupar molt per el nen i va trucar als Mossos d'Esquadra, i aquestos el van buscar per tot arreu. El nen estava jugant a bàsquet però la mare no sabia res. Estava practicant per ser jugador professional i va passar que en aquella pista hi havia un segrestador i va pensar en raptar-lo. La mare estava molt preocupada pel nen i va posar recompensa per qui el trobés
Els lladres van raptar al nen per rebre el diners que havia ofert la mare. Uns dels lladres va trucar la mare li va dir: -si no em dones el diners mataré el nen-. La mare li va dir que quant volia i ell va dir que 100.000 euros. La mare va dir que era molt però el lladre va dir que si no donavaa els diners mataria el nen, però na sabia que la dona tenia marit i aquest en tenia 50.000 i que no tenia mes. Al lladre li era igual, en volia 100.000 o mataria el nen.
El lladre va amenaçar en que no avisessin els mossos, però ells ho van fer. El van trobar i el van disparar, però va aconseguir escapar amb el nen i ara demanava 300.000 euros. El lladre els va recriminar que haguessin trucat als Mosos i la mare va demanar sisplau que no matés el nen.
I va sentir un soroll que li recordava una cosa y li va recordar que semblava que estava al lloc del seu oncle i va pensar que potser era ell qui havia segrestat el su fill. Li va preguntar perquè ho havia fet i el ho va explicar. La mare una vegada l'havia rebutjat perquè ell estava enamorat d'ella, però no podia ser perquè eren família. La mare va anar a parlar amb ell, i mentre ho feien van entrar els Mossos, van disparar l'oncle i van alliberar el nen. Van ser moments durs, però tot va acabar bé.

RUBÉN COLCHADO. 2D

Es pot

A la costa d' Hondures, fa molt de temps, vivia una noia anomenada Andrea amb els seus tres fillS. EreN molt pobres, però amb molt d'esforç van ajuntar tots els diners que guanyava pera poder immigrar a Espanya, i guanyar-se la vida d'una altra manera.
Amb tot aquest esforç va poder viatjar a Espanya amb els seus fills. A les poques setmanes d'haver arribat va portar els seus fills a l' escola i anava tirant endavant a poc a poc amb la ajuda de la senyora amb la que treballava, que no va permetre que els faltés res.
Dia a dia es van anar adaptant ala vida del nou país, encara que els hi costava una mica, acostumats a la vida a Honduras que era. molt diferent.
Ells eren una família molt honrada, però tot i aixi van tenir molts problemes, com per exemple els veïns, ja que no volien acceptar-los tal i com eren. Però al llarg del temps van anar adaptant-se al seu estil de vida.
Quan es van acomplir 10 anys de l'arribada a Espanya, els seus fills ja havien acabat els estudis. Ja eren tots uns professionals. Ella va poder tirar endavant, es va construir una casa en Hondures i van viure molt bé.

PAMELA ALVARADO. 2A

Les nines de porcellana

Un dia al gener feia molt de fred... Hi havien dos germans i una germana que vivien junts en una casa molt gran...Estaven sols; la mare estava de viatge i el pare s'havia mort.
Un dia, al matí, van picar a la porta. Era el carter.
- Hola,bon dia nois!
- Hola señor carter!-, van dir els nens.
- Això son tres paquets que us ha enviat la vostra mare...
Els nens estaven molt intrigats pel que podrien contenir el paquets.
Eren tres nines de porcellana molt grans.El nen petit es deia Pedro, i a la seva nina de porcellana li va posar el nom de Clàudia; l'altre germà es deia Sergi i a la seva nina li va posar el nom de Blanca; per últim, la nena de la casa es deia Laura i a la seva nina li va posar el nom de Carla.
Un dia van anar els tres germans a recollir la seva habitació. Van deixar les seves nines a cadascun dels seus llits... i se'n van anar a menjar. Al tornar a l'habitació estaven les nines trencades, fetes pols, amb sang, brutes i lletges. Els nens es van espantar molt! Tenien molta por. Era fosc,tots tres a casa sols... i les nines estaven embruixades!
Quan van anar a l'habitació a dormir hi havia una nota a la porta. Hi posava:
"Aquesta nit no viurà cap dels tres...ens heu fet mal!"
Els nens morts de por van anar a trucar la seva mare. La Carla, la nina de la Laura, va trencar els cables dels telèfons; la Clàudia va posar un vídeo al televisor, i a la pel·lícula es podia veure com els nens morien. A l'acabar la pel·lícula volien anar-se'n d'aquella casa. La nina Blanca va agafar al Sergi i el va ofegar, la Carla va agafar a la Laura i li va treure el cap...i la Claudia va agafar al Pedro i el va tirar per les escales i... del cop va morir!
Vuit hores després la mare va obrir la porta, ja havia tornat del viatge. Va anar a l'habitació dels nens i va obrir el llum. Els nens es van despertar molt contents! Tot era un somni maleït!

ANDREA PATAU. 2D

Amigues per sempre

Tot va començar el 13 de febrer del 1989 a Guayaquil, a l'Equador. Va sen dues mares que es coneixien feia temps, perquè les seves familíes eren amigues. Estaven embarassades, i amb poc temps de diferència tindrien les seves filles. Van nèixer les dues noies, el mateix dia, a la mateixa hora i a l'hospital del centre.
A mesura que passava el temps, la Vanessa i la Tatiana anaven creixent fins que va arribar el moment d'anar al col·legi. Hi van començar i com eren amigues des d'abans, van anar juntes des del començament del curs.
Van anar passant els anys i van créixer seguint sent amigues. En arribar a l'institut van anar amb mes gent, però elles sempre estaven juntes. Una noia una de l'institut es va inventar que la Vanessa va parlar malament de la Tatiana, es van barallar.
Van passar uns dies. Elles tenien ganes de parlar-se, però la gent va seguir inventant coses. Fins que un noi va quedar amb les dues, sense que s'adonessin. Van parlar i es van adonar que tot el que van dir va ser una mentida, que a més a més es va anar allargant, i que va passar per tot l'institut. A mesura que va passar el temps, la Vanessa seguí igual que sempre, tranquil·la i estudiosa, i la Tatiana també com sempre, hiperactiva i sociable.
La Vanessa volia trobar feina per ajudar a la seva mare amb les despeses de casa, pagar la llum, l'aigua, tot...i com que no en trobava va haver de marxar a Barcelona, a Espanya. Allà tenia un amic que tenia una petita empresa.
Es va acomiadar de la Tatiana, de la seva mare i dels seus amics. Va arribar a Barcelona, i es es va posar a arreglar el tema de la targeta de residència que havia de fer per estar a Barcelona. Treballant a l'empresa no guanyava molt, peró sí el suficient per pagar l'habitació on vivia i enviar-li diners a la seva mare. Tot anava bé, fins que la Tatiana li va trucar un dia i li va dir que la seva mare estaba malalta, i que no la trucava per no preocupar-la. Havia estat ingressada a l'Hospital. La Vanessa va trucar la seva mare preguntant-li que passava.Després d'uns dies la Tatiana va trucar la Vanesa donant-li la noticia que la seva mare havia mort.
Vanesa es va assabentar i el primer que va fer va ser buscar un maleta i anar-se'n a comprar un bitllet per marxa a l'Equador, sense pensar en res. Va arribar, es va posar a plorar per no haver estat allà quan la seva mare estava malalta. Van passar dos dies i la van enterrar al cementiri. Després d'una setmana va voler comprar un bitllet per tornar a Barcelona i es va adonar que tenia la targeta de residència caducada. Va parlar amb els amics que tenia a Barcelona, amb un advocat, i li va dir que ella no podia entrar, perquè havia d'haver posat en marxa tot el que tenia que a veure amb la targeta, però que va sortir tan de pressa que no va poder fer res. Que ni tan sols va avisar, i que s'havia de quedar, perquè ya no podien fer res per ella.
Ella va parlar amb el seu amic i li va dir que li enviés tot el que era seu, per tenir-lo a casa de la seva mare, li va arribar tot després d'uns dies, i no va tenir més que quedar-se a l'Equador perquè no podia entrar a Espanya. Però ara, fins i tot és feliç i cada any li deixa una rosa blanca a la seva mare.

LADY BAJANA. 2A

El somni de la Caroline

Diuen que la vida no és de color de roses i que els somnis, somnis són.

Això que contaré va passar en realitat, encara que al principi tot semblava un somni.
La gent diu que els somnis no es compleixen, però jo penso: per què no?
Fa temps, una noia anomenada Caroline es va ficar al llit pensant el que faria l'endemà. Dormint, el seu pensament va volar. Era un dia de pluja, molt fred .Era l'últim dia de curs, per tant ja no hi havia classe normal, però arribava el pitjor, les notes. Va arribar a l'institut tota mullada, i això que duia paraigües. Aquest dia, li anaven a donar una xerrada sobre tot el que havia passat durant el curs, i sense perdre temps, les seves qualificacions finals.
Ella pensava que no li n'anava a quedar cap, però quan la senyoreta Mirlán, la seva tutora, li va donar les notes, les va mirar i no s'ho podia creure, li n'havia quedat una!
Ella anà a parlar amb la seva tutora, però no podia fer res. Les seves amigues no s'ho creien i volien animar-la, però no ho van aconseguir. Sabia que al mes de juliol no podria anar a Camp Music, i que el seu somni que era cantar no es podria realitzar, ja que s'hauria de quedar a recuperar l'assignatura. Tampoc podria anar a Madrid, amb els seus pares. Segur que la castigarien i aquest estiu seria el pitjor de la seva vida.
Les seves amigues, Susan , Clara, Marta, Penélope, tenien clar que no podien deixar-la així i que havien de fer una mica per ella, ja que estaven molt unides.
Susan era l'atrevida, a la qual no li importava res, perquè sempre s'enfrontava a tot. Clara era la sensual, tots els nois es morien per ella. Marta era la intel·ligent, sabia molt de números, però també era divertida. Penélope era la més tímida, però que quan s'empipava, treia les seves armes. I la nostra Caroline, era la que sempre ho veia tot negatiu, tot i que podria ser positiu.
Aquell dia, Caroline, va marxar ràpidament cap a casa seva.
La mare va pujar a veure que li passava i li va dir:
- Que et passa filla?
- M'han suspès a Educació Física, tot i que m'he esforçat al màxim.
La mare va trucar a l' institut, però el professor d'Educació Física estava ocupat, per tant no podia fer res. La seva filla realment estava malament i li preocupava la seva actitud. Mentrestant, les amigues estaven a l' institut, pensant, en com podrien ajudar la seva amiga perquè no se sentís tan malament. Van decidir anar a buscar el professor al seminari, però només en van trobar un altre que els donava el crèdit d' "Expressa't". Li van preguntar pel professor d'Educació Física, ja que era molt amic d'ell, i els va contestar que encara seguia a l'institut, ultimant algunes coses.
Van anar a l'aula d'Educació Física i per sort el van trobar. Li van comentar el problema de la Caroline. Ell al principi no entenia res, però al llarg de la conversa es van adonar que tot havia estat un error. Estava aprovada amb un notable, per tant tot havia estat una confusió. Ell els va dir que de seguida la cridaria a casa i solucionarien el problema.
Susan, que era la més ràpida, va anar a casa de la Caroline i li ho va explicar tot a la seva mare i a ella. Llavors van anar a l' institut. El professor havia descobert el que havia passat i l'hi va comunicar. A secretaria havien canviat les notes amb les d'una altra noia, es van confondre amb els cognoms, ja que tenien els mateixos. Aquella noia era Sofia, una noia molt presumida, en resum, la més popular.
Caroline va donar les gràcies a les seves amigues, i els va agrair tot el que havien fet. Aquell dia, tot el que anava a ser negatiu es va convertir en positiu, i tot gràcies a les seves amigues. Va aprendre que cal mirar el costat bo de les coses, no el dolent.
Va arribar Juliol i per fi es va marxar a Camp Music, preparades per a fer noves experiències.
Uns nois es van acostar a elles, eren molt macos, s'anomenaven Pau, Manu, Diego, Miguel i Gonzalo. Es van fer molt amics.
S'acostava el final i havien de preparar una cançó per al concurs del Camp Music.
Al sortir a l'escenari Caroline es va sentir gran, al costat dels seus companys, estava fent un dels seus somnis realitat, cantar i que tanta gent l'escoltés. AL començar la cançó es va quedar bloquejada, Pau la mirava i li animava que seguís, llavors va agafar forces i va cantar. Just quan la cançó s'estava acabant, va agafar a en Pau i a l' ultima lletra li va fer un petó, va ser tan bonic, que la gent no parava d'aplaudir, va ser molt emocionant.
AL final van guanyar el concurs i es van dur la copa, totes van coincidir que havien estat les millors vacances de les seves vides.
A l'arribar a Barcelona, els pares l'esperaven per a marxar cap a Madrid, es va acomiadar de les seves amigues, per a passar un mes amb ells, que per temes de treball gairebé mai podien estar junts.
Va sonar el rellotge, es va despertar i llavors es va adonar que encara no s'havia acabat l' institut, tot havia estat un bonic somni.
Creieu que es farà realitat?

La nit freda

Era una nit molt freda. El Juanito volia prendre un cafè calent. El seu pare i la seva mare no tenien gens de diners. Marcèlia, la mare d'en Juanito va anar una vegada més a la discoteca ,per tal de donar-li de menjar al seu fill.

Juan, el pare de Juanito, era un borratxo. Maltractava la seva dona i el seu fill. Marcèlia es prostituïa per falta de diners, ella faria qualsevol cosa per tal que Juanito no es quedés desnutrit. Ells vivien amb 15 dòlars a la setmana, tractaven d'estalviar per a tot.

Una matinada, Juanito es va despertar d'un sommi content ,i va anar corrents a l' habitació de la seva mare i va trobar que el seu pare li donava molts cops amb un pal a la seva mare. El podia veure des d'un foradet. Tot això el va fer quedar traumatitzat.

Ni el seu pare ni la seva mare el veurien mai més.El noi corria per les voreres plorant. Va passar una setmana en què Juanito pensava, meditava, plorava i al final va decidir anar a un col·legi públic perquè algun dia pugués tornar i empresonar el seu pare.


Juanito patia fred als carrers, malalties, però sempre sempre podia seguir avant amb la mateixa idea de tornar. Es va fer gran , va aprendre a sobreviure als carrers solet i trist .

Va passar un temps. Ja tenia 30 anys, tenia la seva professió, era part de l'Associació d'Ajuda a les Dones Maltratades ,i va tornar com havia promés. Aquell dia era una vegada més una nit molt freda .

Vull ser popular!

Hi havia una vegada un nen bastant normal. Es deia Martí i era prou guapo, però ell no es s'adonava, la veritat és que mai cap noia li havia dit res. Tenia dos amics, en Mikel, un nen al que li agradava la música Rap. Per a ell, el Rap era la seva vida, no pensava en res més. Era guapo amb els ulls blaus. Era un dels nens més populars de l'institut però a ell això no li feia molta gràcia. La seva millor amiga era l'Andrea, una nena amb una mirada que enamorava, molt guapa. En Mikel amb els seus amics era feliç però li fatava algo...
Volia ser popular i que la gent el mirés amb bona cara. En Mikel i l'Andrea estaven farts de dir-li que no tenia per què ser popular. En Martí, un dia a l'institut, va anar al "racó dels nois i noies populars" i li va dir al cap:

-Hola! Sóc en Martí.
-No m'importa!. Va dir en Dani, el cap, amb un to superior.
-Mmmmmmmm...Bueno... I vosaltres?.
-A veure, nen! que et piris d'aqui no volem a "frikis" com tu.

En Martí es va quedar en blanc, no sabia que fer. Va pensar que el millor seria anar-se'n cap a casa.
Aquell dia a la nit en Martí es va quedar rondinant a casa, que podia fer...
Es va quedar molt trist desprès del que li van dir. Gràcies als seus amics es va adonar que ser popular no era el més important del món. Hi havia coses que tenien més impòrtancia, com els amics. En Mikel i l'Andrea li van demostrar que ells estarien sempre que ell ho necessités i, això, per ell era el més important.